El Llibre dels jocs, o Llibre dels escacs, daus i taules va
ser encarregat per Alfons X, anomenat "el savi" rei de Castella, Lleó i Galícia entre 1251 i 1283.
El llibre consta de 98 pàgines, amb 150 il·lustracions en
color. Els jocs cobreixen els escacs (incloent-hi els problemes d'escacs més
antics que es coneixen a Europa), l'alquerc, els daus i taules (la família de
jocs que inclou el backgammon).
Conté la descripció més antiga
d'algun d'aquests jocs, incloent-hi també alguns jocs importats dels regnes
musulmans.
El llibre és un dels documents més importants per a la
investigació dels jocs de taula. L'únic original conegut es troba a la
biblioteca del Monestir de l'Escorial, a prop de Madrid. Està enquadernat en
pell d'ovella i mesura 42 × 30 cm.
Pots trobar més imatges en aquest enllaç de la Fototeca Hispànica.
RESPON:
1.- Comentari de la imatge (títol, tema, descripció i relació amb el tema)
2.- Llegeix l'article d'Isabel Ramos Rioja aparegut a La Vanguàrdia del dissabte 30 de gener de 2016 i dóna la teva opinió:
Des de Bagdad, la Zahraa declinava el regal que aquesta redactora li feia d’una participació d’un dècim de la loteria de Nadal; la tradició obliga. En cas de guanyar la grossa, era per a una bona causa: pagar-se un màster de Llengua Espanyola a la Universitat de Salamanca que de cap altra manera no es podia permetre. La seva integritat com a musulmana davant un joc d’atzar va poder més que el desig de venir a Espanya a estudiar. De tota manera, no va tocar ni el reintegrament.
A falta de grans problemes teològics –cas del cristianisme i, sense anar més lluny, el misteri de la Santíssima Trinitat–, l’islam se centra en discussions jurídiques. Què està permès i què no per anar pel “camí recte”.
La llista de prohibicions a l’islam es pot fer interminable. Algunes són presents a l’ Alcorà. D’altres, procedeixen de les tradicions subjacents a cada país. La majoria, tot i això, es poden considerar normes d’higiene o de protecció pel lloc on va sorgir aquesta religió.
Per sortir de dubtes sobre la validesa dels seus actes –o més aviat dels del veí–, els creients recorren als jurisconsults, que, al seu torn, emeten la fàtua corresponent. No obstant això, aquest dictamen no és de compliment obligat. Tret que el jurisconsult sigui el gran muftí del país (no tots el tenen) i aquest país es digui Aràbia Saudita, que ja s’encarregarà de fer-lo complir per la via més expeditiva.
El xeic Abdulaziz al- Xeikh, gran muftí de l’ Aràbia Saudita, ha dit que els escacs estan prohibits a l’islam perquè inciten a apostar (vetat a l’ Alcorà) i, a més, és “una pèrdua de temps i de diners i un motiu per a l’odi i l’enemistat entre jugadors”. No deu haver vist partits de futbol de categoria juvenil.
Al- Xeikh es basa en l’aleia alcorànica en què es culpa el dimoni de voler-se servir del vi i del maysir (una mena de loteria àrab preislàmica) per fer que el creient s’oblidi de Déu i de complir amb l’oració. D’aquesta manera equipara els escacs a un joc d’atzar, atès que en aquella època s’apostava. Sí que té la seva part d’atzar un joc lligat als escacs en nombrosos països islàmics: les taules reials o jaquet, més conegut ara com a backgammon.
Es diria que els dubtes sobre els escacs no quedaran conclosos mai. Si Ibn Taimiyya, que va viure a cavall dels segles XIII i XIV, i és considerat un inspirador del wahhabisme, el salafisme i el gihadisme, ja va donar la seva opinió sobre això, així com altres jurisconsults després que ell, encara que en sentit contrari, per què hi ha d’haver més preguntes? Ibn Taimiyya, a més, absolia els qui, malgrat que juguessin, no descuidessin les seves obligacions. Abdulaziz al- Xeikh ha estat més papista que el Papa.
En l’extrem oposat es troba un cas relatat en un hadit segons el qual una dona va anar a demanar el divorci del seu marit. Mahoma li va preguntar el perquè, a la qual cosa va al·legar que el seu marit es passava les nits resant, per tant, sense fer-li cas al llit. Mahoma va ordenar al marit que deixés de resar tant i s’ocupés de la seva dona.
Van ser els musulmans, paradoxalment, els qui van portar els escacs a la Península i d’aquí es va estendre a tot Europa. Ells l’havien rebut dels perses i aquests dels indis. L’evolució d’un joc a l’altre és evident, tant des del punt de vista estètic com de les regles que els regien. La prohibició i exalçament dels escacs es va alternar per èpoques i va anar per barris, jueus, cristians i musulmans.
Els escacs, que estaven en la seva esplendor amb Alfons X el Savi, s’esllanguien quan, en època d’ Isabel la Catòlica, es va decidir donar més poder, més joc, a la peça que llavors es deia el visir. De poder avançar com un simple peó va passar a tenir l’àmplia llibertat de moviments de què gaudeix la reina. A imatge i semblança d’ Isabel la Catòlica.
Joc molt estès al món àrab i altres països musulmans de l’ Orient Mitjà, ni el venerat Khomeini va poder esborrar els escacs de la faç de l’ Iran, malgrat que havia prohibit jugar-hi en públic fins que va aixecar el veto el 1988. Als parcs de Teheran hi ha milers de taules amb taulers d’escacs pintats, preparats per poder jugar.
